José Antonio Rodríguez

Hi ha noms que no demanen monument, demanen memòria. Constanza, Maimón i Estero Hondo no són només llocs en un mapa de 1959, com tampoc no ho són els homes i les dones del 14 de Junio i la guerra de Abril: són la imatge d'allò que es va lliurar sense cap garantia de retorn. Homes i dones que van imaginar, com diu la cançó, «donde estás hoy, no estés», que van acceptar que la mel se'ls tornés fel, a canvi que altres, després, poguessin tastar el dolç.

Aquesta cançó no canta la victòria, canta el preu. «Salir al sol con el dolor y la piel de cera» és una imatge de cossos que ja coneixien el sacrifici abans de fer el primer pas. No és l'heroisme d'una estàtua, és l'heroisme de la carn cremada pel sol i per la història.

I ens recorda que ells i elles tenien un projecte de país: «echarse a cuestas el hogar para ser piedra y no cristal.» Qui tria ser pedra sap que rebrà els cops i no es trencarà, sap que la seva funció no és brillar, sinó sostenir. Això van fer els qui van caure al juny i a l'abril: van carregar la casa sencera, la pàtria a l'esquena, sabent que el vidre s'admira però la pedra construeix.

La cançó no es queda en el lament. Vol activar la consciència: «mírelos bien, no son uno más, no dejemos que mueran.» Aquí hi ha el veritable perill, no la mort física de 1959 o 1965, sinó el segon oblit, el silenci que els converteix en una data més del calendari. Per això el tancament de la cançó vol ser mandat i no només emoció: ser horitzó i no lloc, ser llavor i no roser; és a dir, no acontentar-se amb ser un indret que es visita un cop l'any, sinó una direcció cap a la qual un poble continua caminant.

«Valió la Pena» no és una conclusió còmoda. És una afirmació que només es pot fer en veu baixa, amb respecte, sabent que la resposta la van donar ells amb la seva vida, i que a nosaltres només ens queda no malgastar-la amb l'oblit.